El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa amaga innombrables elements d’interès tant per a visitar en familiar, amb amics, en parella i fins i tot sol. És un ambient únic, amb una terra volcànica que no és habitual i per això fa que aquest Parc Natural sigui un dels més especials de la Península Ibèrica.
En aquest lliurament us enumerarem els diferents ambients naturals d’interès que formen part de la zona volcànica del Parc Natural de la Garrotxa.
A més, amb el famós volcà del Cumbre Vieja de Las Palmas a les Canàries, l’interès per les zones volcàniques ha crescut, per la qual cosa fa encara més interessant conèixer tots i cada uns dels ambients naturals que amaga aquesta zona:
Volcans: la quarantena de volcans del Parc Natural poden disposar de con volcànic (acumulació de materials en erupcions relativament tranquil·les) o no, en cas d’erupcions molt explosives. Normalment els volcans estan recoberts de vegetació.
Colades de lava: el magma que ascendeix quan la pressió és baixa surt en forma de colada de lava i recorre i omple les valls. Posteriorment l’erosió de l’aigua dels rius va posant al descobert formes diverses segons el refredament de la lava: columnes, lloses, superfícies deformades,…
Alzinars: l’alzina és l’espècie arbòria als sectors més mediterranis, on a l’hivern no baixen gaire les temperatures. Als indrets més calents l’acompanyen altres arbres, arbustos i lianes de fulla perenne, formant alzinars mediterranis, típicament subtropicals, densos, impenetrables i resistents a la marcada sequera estival. Als llocs més frescals desapareixen les plantes més tropicals, constituint alzinars muntanyencs de transició cap als boscos caducifolis temperats.
Rouredes submediterrànies de roure martinenc: en zones amb temperatures hivernals encara una mica més baixes i sequera estival menys marcada,
dominen els roures martinencs amb diverses plantes en general caducifòlies, pròpies d’aquesta zona més humida i freda de transició entre la regió mediterrània i la regió centreeuropea.
Rouredes centreeuropees de roure pènol: el roure pènol, amb freixes, aurons i til·lers, manté alguns boscos humits a la part occidental del Parc Natural,
sòls humits tot l’any, amb plantes pròpies del centre d’Europa, algunes d’elles molt rares a Catalunya, que floreixen a la primavera.
Fagedes: els boscos de faigs s’estenen per les obagues més montanes, essent més abundants cap a ponent, sobre substrats relativament secs però amb
una humitat atmosfèrica suficient durant l’estiu -en forma de pluges, nuvolositat abundant o boires-.
Boscos de ribera i zones humides: els ambients fluvials i les zones humides són més abundants a la part occidental del Parc Natural, amb més nuvolositat i
pluviositat, i més escassos als sectors mediterranis. Els verns, freixes, pollancres, àlbers i salzes ressegueixen els cursos fluvials i, a les zones humides, apareixen formacions de bogues, créixens i altres plantes aquàtiques.
Matollars i brolles: l’abandonament de pastures i conreus afavoreix la formació efímera de bardisses (romegueres, roldor, aranyoner i arç blanc), de brolles
mediterrànies (brucs, estepes i romaní) en el domini dels alzinars i les pinedes, i de matollars (gòdua i falguera) en el domini de les rouredes centreeuropees.
Afloraments geològics: les cingleres ocupen un espai relativament reduït en superfície, i per tant són importants per a diverses espècies típiques d’aquests
ambients, com per exemple algunes plantes rupícoles o alguns invertebrats, o com a zones de nidificació per a algunes rapinyaires. Alguns afloraments tenen un gran valor des del punt de vista geològic.
Prats i conreus: els ambients antropitzats també són una oportunitat per a moltes plantes i animals. La intervenció de l’home manté espais oberts amb petites
pastures en llocs menys accessibles, boscos aclarits o espais extensos conreats.
